Després d'una bona temporada sense escriure (un anyet, si fa no fa, coincidint amb una llarga estada a l'estranger), aquest blog torna a funcionar, carregat d'idees i propostes per a nous escrits!! De moment, aquest espai personal pot semblar una mica trist i abandonat, però això, amics meus, és només temporal ;)
Després d'una bona temporada fent l'Erasmus i compartint diferents (i molt diversos) punts de vista, penso que aquest ara és, com se sol dir, el moment i el lloc adequat per tornar a obrir la paradeta i exposar el meu punt de vista sobre aquelles coses que em semblen importants. I és que en l'estat de coses del "món en crisi" que ens envolta, quedar-se callat i no dir el que es pensa no és una opció. Així doncs, reiniciem el blog i al loro, que venen nous articles!!!
viernes, 10 de julio de 2009
martes, 16 de diciembre de 2008
Temps de crisi...temps de reempendre l'activitat i demanar canvis!!
Després d'un trimestre fora a la pàtria de sa Majestat (per cert, un dels centres neuràlgics de la crisi que està sacsejant el món, i per tant un bon lloc d'estudi sobre l'economia mundial), crec que és un bon moment per donar nova vida al bloc, amb diversos apunts personals, tots al voltant de la crisi econòmica mundial.
Primer de tot, un petit contrast entre la cobertura feta de la crisi aquí a Catalunya, i aquella feta des de Regne Unit, especialment Londres. A l'espera d'un estudi més profund del tractament que s'està fent de l'actual recessió (sí, no estancament, recessió, i amb vistes a durar uns anys) des dels mitjans de comunicació catalans i espanyols, hi ha diverses coses que no em sorprenen, però que en aquests moments em són molt rebutjables, en comparació a la visió de la crisi a Regne Unit. En aquest país, tot i la seva defensa del liberalisme econòmic, i tot i la seva pluralitat nacional interna, s'observa un tractament continu i central de la crisi econòmica, ja que és la PRIMERA PREOCUPACIÓ DELS CIUTADANS. Què vol dir això? Això vol dir que tot i les característiques ja dites d'aquesta societat, l'economia passa a ser el primer tema a tractar pels mitjans de comunicació i en l'agenda pública, d'acord amb les preocupacions immediates i materials de milions de ciutadans del Regne Unit.
Mentrestant, en l'estudi dels nostres mitjans de comunicació es pot extreure una conclusió que, si bé és previsible, em resulta decepcionant. Tot i trobarnos en temps de crisi econòmica, no sembla que el tractament de la crisi econòmica, i les polítiques públiques que s'efectuen en resposta a aquesta siguin EL PRIMER TEMA DE PREOCUPACIÓ per part dels mitjans de comunicació (MCM). Si bé la crisi és un tema central en l'agenda dels MCM, la seva importància no és cabdal, i molt sovint, quan apareix ho fa barrejat amb conflictes de caire territorial, com és el cas de la votació als pressupostos de l'estat i el finançament per Catalunya.
En aquesta comparativa, tots dos estats (Regne Unit, Estat Espanyol) son clarament plurinacionals, i tots dos han de fer front a la seva pluralitat identitària. No obstant, en el primer el tractament de la crisi és el TEMA CABDAL, mentre que en l'altre no ho és. La meva conclusió pot ser bastant subjectiva, però si estic en el cert, resulta molt lamentable per la societat catalana i espanyola, ja que això implica que els temes més importants pel futur dels ciutadans i les classes populars no estan sent tractats com es mereixen. La següent pregunta que ens hauríem de fer llavors és: els mitjans de comunicació responen a les preocupacions de la majoria dels nostres ciutadans? I, pels que es responguin que no, els aconsello preguntarse perquè, jo ja m'ho estic fent!
En segon lloc, voldria introduir un incís sobre la cobertura que, ara per ara, reben els sectors implicats en la crisi aquí a Catalunya. Actualment, podem dir que una de les notícies més importants sobre aquest àmbit són els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) que s'estan aplicant a SONY, SEAT i que en el futur s'aplicaran a d'altres empreses, amb tota seguretat. Si bé la visibilitat pública d'aquests conflictes és prou i merescudament important, cal destacar que és només en aquests casos (indústries amb una força de treballadors fortament sindicalitzada) on sorgeixen notícies importants sobre la crisi. Pel contrari, la gran massa de treballadors temporals que nodreixen el sector serveis, i part de la indústria (que són dels més vulnerables a la crisi) no disposen de l'adequada cobertura dels MCM, ni de cap organització que els permeti traslladar demandes a l'agenda pública. Certament, els treballadors sindicalitzats han de seguir atacant aquests ERO i el govern tripartit té en aquest assumpte un deure clar de suport a les classes populars; però la gran massa de treballadors no organitzats (immigrants, becaris, treballadors temporals i precaris) mereixen que algú, sigui MCM, sector públic, sindicats i/o partits polítics els doni suport en els temps de recessió que vivim.
I, per acabar, una nota sobre les polítiques públiques que s'estan aplicant fora de les fronteres de l'Estat Espanyol per fer front a la situació actual, i allò bó i dolent que en podríem treure. Després de la primera conferència del G-20, sembla que arreu del planeta s'estigui establint un nou "consens keynesià" en substitució del proclamat "consens de Washington" dels 80's. Efectivament, les principals potències del planeta han acordat millorar el control de les institucions financeres, i a la pràctica totes elles estan promovent plans de polítiques públiques basats en l'obra pública, l'estímul del consum intern i el creixement general de la despesa i el deute públic. L'estat espanyol i Catalunya són part d'aquesta tendència, però haurien de provar d'anar un pas més enllà en la recuparació del Keynesianisme, i no els hauria de fer por seguir l'exemple de països com Regne Unit i Estats Units que, tot i ser més favorables al neoliberalisme, s'estan plantejant incrementar la progressivitat dels impostos, com a via per disposar de més recursos pel sector públic, augmentar l'igualtat d'oportunitats, i estimular el consum intern, motor bàsic de l'economia (veure a http://www.elpais.com/articulo/semana/Marcha/ortodoxia/elpepueconeg/20081130elpneglse_2/Tes).
D'altra banda, les nostres administracions hauríen d'evitar l'error d'intentar estimular el consum intern a base de reduccions d'impostos, encara que vagin dirigides a les classes populars (com és el cas de les propostes fetes pels dos partits majoritaris, i les reformes fetes a múltiples estats europeus). Encara que siguin beneficioses a curt termini, tals reduccions d'impostos impliquen que l'Estat disposi d'encara menys recursos a redistribuir i utilitzar en infraestructures, I+D... sectors necessaris per sortir amb bon peu de la crisi. Per aquest motiu, considero més raonabe incrementar els impostos a les classes altes i millorar la progressivitat del sistema, perquè a llarg termini serà la política pública més responsable per ajudar a la majoria del nostre país.
Primer de tot, un petit contrast entre la cobertura feta de la crisi aquí a Catalunya, i aquella feta des de Regne Unit, especialment Londres. A l'espera d'un estudi més profund del tractament que s'està fent de l'actual recessió (sí, no estancament, recessió, i amb vistes a durar uns anys) des dels mitjans de comunicació catalans i espanyols, hi ha diverses coses que no em sorprenen, però que en aquests moments em són molt rebutjables, en comparació a la visió de la crisi a Regne Unit. En aquest país, tot i la seva defensa del liberalisme econòmic, i tot i la seva pluralitat nacional interna, s'observa un tractament continu i central de la crisi econòmica, ja que és la PRIMERA PREOCUPACIÓ DELS CIUTADANS. Què vol dir això? Això vol dir que tot i les característiques ja dites d'aquesta societat, l'economia passa a ser el primer tema a tractar pels mitjans de comunicació i en l'agenda pública, d'acord amb les preocupacions immediates i materials de milions de ciutadans del Regne Unit.
Mentrestant, en l'estudi dels nostres mitjans de comunicació es pot extreure una conclusió que, si bé és previsible, em resulta decepcionant. Tot i trobarnos en temps de crisi econòmica, no sembla que el tractament de la crisi econòmica, i les polítiques públiques que s'efectuen en resposta a aquesta siguin EL PRIMER TEMA DE PREOCUPACIÓ per part dels mitjans de comunicació (MCM). Si bé la crisi és un tema central en l'agenda dels MCM, la seva importància no és cabdal, i molt sovint, quan apareix ho fa barrejat amb conflictes de caire territorial, com és el cas de la votació als pressupostos de l'estat i el finançament per Catalunya.
En aquesta comparativa, tots dos estats (Regne Unit, Estat Espanyol) son clarament plurinacionals, i tots dos han de fer front a la seva pluralitat identitària. No obstant, en el primer el tractament de la crisi és el TEMA CABDAL, mentre que en l'altre no ho és. La meva conclusió pot ser bastant subjectiva, però si estic en el cert, resulta molt lamentable per la societat catalana i espanyola, ja que això implica que els temes més importants pel futur dels ciutadans i les classes populars no estan sent tractats com es mereixen. La següent pregunta que ens hauríem de fer llavors és: els mitjans de comunicació responen a les preocupacions de la majoria dels nostres ciutadans? I, pels que es responguin que no, els aconsello preguntarse perquè, jo ja m'ho estic fent!
En segon lloc, voldria introduir un incís sobre la cobertura que, ara per ara, reben els sectors implicats en la crisi aquí a Catalunya. Actualment, podem dir que una de les notícies més importants sobre aquest àmbit són els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) que s'estan aplicant a SONY, SEAT i que en el futur s'aplicaran a d'altres empreses, amb tota seguretat. Si bé la visibilitat pública d'aquests conflictes és prou i merescudament important, cal destacar que és només en aquests casos (indústries amb una força de treballadors fortament sindicalitzada) on sorgeixen notícies importants sobre la crisi. Pel contrari, la gran massa de treballadors temporals que nodreixen el sector serveis, i part de la indústria (que són dels més vulnerables a la crisi) no disposen de l'adequada cobertura dels MCM, ni de cap organització que els permeti traslladar demandes a l'agenda pública. Certament, els treballadors sindicalitzats han de seguir atacant aquests ERO i el govern tripartit té en aquest assumpte un deure clar de suport a les classes populars; però la gran massa de treballadors no organitzats (immigrants, becaris, treballadors temporals i precaris) mereixen que algú, sigui MCM, sector públic, sindicats i/o partits polítics els doni suport en els temps de recessió que vivim.
I, per acabar, una nota sobre les polítiques públiques que s'estan aplicant fora de les fronteres de l'Estat Espanyol per fer front a la situació actual, i allò bó i dolent que en podríem treure. Després de la primera conferència del G-20, sembla que arreu del planeta s'estigui establint un nou "consens keynesià" en substitució del proclamat "consens de Washington" dels 80's. Efectivament, les principals potències del planeta han acordat millorar el control de les institucions financeres, i a la pràctica totes elles estan promovent plans de polítiques públiques basats en l'obra pública, l'estímul del consum intern i el creixement general de la despesa i el deute públic. L'estat espanyol i Catalunya són part d'aquesta tendència, però haurien de provar d'anar un pas més enllà en la recuparació del Keynesianisme, i no els hauria de fer por seguir l'exemple de països com Regne Unit i Estats Units que, tot i ser més favorables al neoliberalisme, s'estan plantejant incrementar la progressivitat dels impostos, com a via per disposar de més recursos pel sector públic, augmentar l'igualtat d'oportunitats, i estimular el consum intern, motor bàsic de l'economia (veure a http://www.elpais.com/articulo/semana/Marcha/ortodoxia/elpepueconeg/20081130elpneglse_2/Tes).
D'altra banda, les nostres administracions hauríen d'evitar l'error d'intentar estimular el consum intern a base de reduccions d'impostos, encara que vagin dirigides a les classes populars (com és el cas de les propostes fetes pels dos partits majoritaris, i les reformes fetes a múltiples estats europeus). Encara que siguin beneficioses a curt termini, tals reduccions d'impostos impliquen que l'Estat disposi d'encara menys recursos a redistribuir i utilitzar en infraestructures, I+D... sectors necessaris per sortir amb bon peu de la crisi. Per aquest motiu, considero més raonabe incrementar els impostos a les classes altes i millorar la progressivitat del sistema, perquè a llarg termini serà la política pública més responsable per ajudar a la majoria del nostre país.
sábado, 27 de septiembre de 2008
Després d'una llarga pausa... tornem a escriure!Aquest cop a Londres, però
A la vista de que un té una mica de temps per escriure coses avui, intentaré reempendre a partir d'aquest article l'activitat bloguera. Ara bé, el que són articles de política hauran d'esperar a la pròxima ocasió!De moment, un servidor ja té prou tema a comentar amb aquestes primeres setmanes a la capital de UK i de Her Majesty.
Val a dir que aquests primers dies d'Erasmus per Londres han estat moguts, i fins a un cert punt, han resultat un pel difícils, perquè sempre és complex trobar-se còmode en un lloc nou, on t'hi has de passar un curs sencer! D'altra banda, la ciutat és sorprenent, sempre bullint d'activitat, amb uns ciutadans que sempre semblen tenir coses a fer, i que desconeixen el concepte de parar-se a fer un bon dinar amb sobretaula (probablement, és un concepte massa mediterrani per ells, els londinencs i britànics en general sempre prefereixen fer un bon esmorzar i un bon sopar). Finalment, aquest esperit d'activitat permanent s'ha acabat contagiant al que escriu aquestes ratlles, i això em fa suposar que al final d'aquest primer trimestre m'acabaré sentint una mica londinenc. Com a mínim, espero que l'anyorança no sigui excessiva!
Més enllà d'aquesta primera impressió, aquests primers dies han servit per explorar part de la ciutat i coneixer nova gent, tant de la residència, com de la universitat, i com de la Pompeu Fabra, per sorprenent que sembli!Londres és una ciutat on sempre és possible coneixer nous llocs, noves persones, i on les possibilitats de fer coses noves difícilment s'acaben. Entre museus, pubs, bars, discoteques, parcs i jardins, mercats, i altres llocs importants... el cert és que un no s'avorreix mai. Per cert, recomano la visita al Candem Market, un mercat a la part nord de Londres. És un lloc genial per aquells que volen visitar llocs on es barregi gent de tot arreu, i a més, es bon lloc per passar el dia, comprar alguna ganga, i provar nous estils culinaris.
Un altre aspecte de la vida a Londres és la presència de gent d'origens tant diversos com asiàtics (de Xina, Hong Kong, Singapur, Vietnam...), pakistanesos, indis, llatins, gent de l'Europa de l'Est, entre d'altres. Aquesta tremenda barreja d'ètnies composa, junt amb els britànics "tradicional" el Londres d'avui en dia, donant lloc a una ciutat realment multicultural, i a un estil d'integració social bastant diferent del que podríem entendre al sud d'Europa, on per nosaltres l'acceptació expressa de la multiculturalitat resulta una novetat que encara hem d'apendre. A més, tal diversitat sembla haver-se traduït en una multiplicitat d'estils culinaris, que ben bé es podria que cobreixen tots els gustos, i a més, donen una alternativa als que volen provar alguna cosa diferent de la cuina típicament britànica, que està bé, però no és gaire sana (menjar carn i beicon tot el dia no prova per a ningú, per molt bó que estigui). En tot cas, l'únic aspecte que es podria percebre d'aquesta diversitat cultural és l'existència de certs guetos ètnics, on cada comunitat sembla concentrar-se, i en que la mobilitat social de les diferents ètnies segueix sent una mica limitada, com a Catalunya i altres llocs (la classe financera de la City de Londres segueix sent sobretot britànica). Més enllà d'això, aquesta acceptació expressa de la multiculturalitat sempre és un gran què, perquè és una gran manera d'acceptar que la societat té, per dir-ho d'alguna manera, molts colors i molts punts de vista.
Abans d'acabar, però, també cal dir un aspecte negatiu, que marca en les primeres setmanes: la vida, en general, és molt cara! Probablement no sigui tant exageradament car per un middle class britànic, però per aquells Erasmus que vinguem del sud d'Europa la vida a Londres sempre és cara, tant per alimentació, com transport públic, com per sortir de festa. Si se surt de festa, o és millor anar als locals dels sindicats d'Estudiants, on la pinta de birra surt més barata, o preparar-se alguna cosa a casa, perquè sempre és millor evitar els cubates, que poden costar 6 pounds (8 euros aproximadament).
Bé, després d'aquestes impressions, el pròxim article ja s'orientarà de nou cap a la política, Britànica, Catalana, Espanyola, o d'altres llocs del món (el cert és que la debilitat del govern Gordon Brown dona molt joc a comentaris).
viernes, 22 de agosto de 2008
Sobre algunes iniciatives a les Fires i Festes
Esperant les últimes festes de l'estiu, ja s'han vist algunes de les novetats que ens portarà aquesta edició de les Fires i Festes de Sant Sadurní. De moment, al 3 de vuit n'he pogut veure algunes, però la que més m'agrada és la "prèvia" que oferiran els grups de música de Can Mas de la Riera.
Aquests grups (Versiones Rock, Free Holes, Generaciones Perdidas, Deforestados, Sistema de Alcantarillado i Lovematic Granpa) oferiran per primer cop en Fires una actuació a mode de prèvia d'aquesta festa, el divendres 5 de setembre, que molt convenientment ha estat anomenada com el "Concert dels Grups Locals".
El Concert, que es farà a la Plaça Montseny, em sembla una gran iniciativa a l'hora de donar una oportunitat als artistes locals, que sempre necessiten d'algun espai que els ajudi a anar cap amunt i a promocionar-se, i més en un poble com el nostre, on fins ara no se'ls havien donat gaires opcions en aquest sentit. A més, si tenim en compte que cada grup rebrà una maqueta amb la gravació del seu concert, queda clar que, com a mínim, cada un d'ells sempre podrà promocionar-se una mica més després del Concert.
Personalment, no se si hi haurà molta gent, ni si la iniciativa serà un éxit o un fracàs, però crec que propostes com aquesta són una gran idea a l'hora d'introduir novetats a les nostres festes, i ja de pas, de crear alternatives musicals pels joves. Per cert, si algu no se sent atret pels grups, sempre pot venir a la barra de les entitats que es pensa instalar amb el concert, seguint l'exemple de les genials Barraques de Girona, una altre gran iniciativa!!
Aquests grups (Versiones Rock, Free Holes, Generaciones Perdidas, Deforestados, Sistema de Alcantarillado i Lovematic Granpa) oferiran per primer cop en Fires una actuació a mode de prèvia d'aquesta festa, el divendres 5 de setembre, que molt convenientment ha estat anomenada com el "Concert dels Grups Locals".
El Concert, que es farà a la Plaça Montseny, em sembla una gran iniciativa a l'hora de donar una oportunitat als artistes locals, que sempre necessiten d'algun espai que els ajudi a anar cap amunt i a promocionar-se, i més en un poble com el nostre, on fins ara no se'ls havien donat gaires opcions en aquest sentit. A més, si tenim en compte que cada grup rebrà una maqueta amb la gravació del seu concert, queda clar que, com a mínim, cada un d'ells sempre podrà promocionar-se una mica més després del Concert.
Personalment, no se si hi haurà molta gent, ni si la iniciativa serà un éxit o un fracàs, però crec que propostes com aquesta són una gran idea a l'hora d'introduir novetats a les nostres festes, i ja de pas, de crear alternatives musicals pels joves. Per cert, si algu no se sent atret pels grups, sempre pot venir a la barra de les entitats que es pensa instalar amb el concert, seguint l'exemple de les genials Barraques de Girona, una altre gran iniciativa!!
domingo, 17 de agosto de 2008
Primer de tot... sobre economia i alguns plans mal fets
Quan vaig crear aquest blog, tampoc volia que fos una pàgina exclusivament feta per la política, però tal com està el panorama, un no es pot estar de dir-hi la seva. I és que la situació econòmica actual obliga a mirar amb atenció que s'està fent per respondre la crisi a nivell del govern central. També podria comentar sobre la negociació del finançament català, però això serà en un altre moment.
Entre els plans "de xoc" presentats per l'executiu del PSOE, un pot veure mesures típicament liberals, més centrades en la reducció dels impostos, la contenció de la despesa pública i l'estímul al productor, que no pas en l'ocupació, la productivitat i la demanda interna, que és el que cal fer en una estratègia realment esquerrana. Entre aquestes, podem veure el suport a la petita i mitjana empresa; la supressió de l'impost al patrimoni; deduccions en I+D en l'impost de societats; liberalització del transport de mercaderies; reduccions fiscals a transportistes; reducció de tràmits administratius; contenció en un 70% de l'oferta d'ocupació pública...
Entre totes aquestes mesures s'observa poques que realment puguin ajudar a les classes populars, que són les que es veuen més castigades per la crisis, cada cop més endeutades i amb perill de quedar a l'atur. Aquí les úniques mesures importants són la deducció de 400 euros al IRPF (acció bastant liberal, ja que suposa una reducció d'impostos i no té en compte la renda del ciutadà); ajuts als aturats; l'augment de les pensions i el salari mínim; ajuts per les VPO; i una reforma de la formació professional sense concretar. També falta veure encara un creixement de les iniciatives destinades a afavorir la investigació i la productivitat (actualment, el PIB dedicat a I+D arriba al 1,1%, lluny del 3% establert com a objectiu en el Pla de Lisboa l'any 2000).
No és que aquestes mesures no serveixin d'alguna cosa, i és molt necessari que per fi ens anem acostant a nivells de salari mínim i pensions com a la mitjana europea. Al mateix temps, certs estímuls a la petita empresa també són necessaris en una economia com l'espanyola, caracteritzada per un gran nombre de pymes. No obstant, és imprescindible fomentar la formació contínua per als treballadors a l'atur i ajudar així a que els aturats amb amb menys recursos puguin rebre uns estudis amb els que assolir una major qualificació i tornar a entrar al mercat laboral amb la seguretat de que tindran més oportunitats per competir. Només així serà possible recuperar la creixent massa d'aturats que treballaven en la construcció, el turisme i la hosteleria, amb nula o poca formació, i que ara són els més afectats per la crisi. Aquí les úniques mesures que podem trobar són la contractació de 1.500 orientadors per aturats, i una hipotètica reforma de la formació professional que falta veure si anirà a tocar aquest àmbit. Queda clar per tant que és necessari crear en aquest àmbit una política seriosa de formació contínua accesible per a tots els treballadors, amb especial datenció d'inframileursites, mileuristes i precariat en general.
D'altra banda, un altre àmbit on no es perceb un esforç clar i decidit és el de la reducció dels preus del combustible i l'alimentació. Si bé en l'alimentació és difícil, pel pes del mercat internacional i dels intermediaris i distribuidors, no és tant cert que en el combustible no es pugui fer gran cosa.
Sabent que bona part del consum de combustible a Espanya se situa en els transports, el govern central ha tirat una sèrie de mesures centrades en les subvencions i la política liberal, com els credits a interés 0 pel recanvi ecològic de cotxes, l'increment de la despesa en ferrocarril, i la liberalització del mercat del transport de mercaderies. Dins d'aquestes polítiques, falta veure, però, una acció clara de millora i ampliació del transport públic, especialment en l'àmbit del ferrocarril. Això és realment cert si tenim en compte el baix consum en petroli que suposa el tren davant del transport privat, i si recordem que la xarxa de mercaderies per ferrocarril és irrisòria en comparació a la d'altres estats europeus (exemple: En 2004, a Espanya tant sols un 2,4% del transport de mercaderies es feia per ferrocarril). Al mateix temps, el transport públic (de passatgers i mercaderies) suposa una opció més barata i segura que el transport privat, sempre que existeixi una xarxa a prop del ciutadà.
Tals polítiques, però, no es poden fer a través de liberalitzacions, com pretèn fer l'actual govern central, de caire més socioliberal. Si es fa principalment a través del mercat, es corre el risc de que els preus resultants siguin prohibitius pels ciutadans amb menys recursos, donat que un mercat com el ferroviari, pels seus costos fixes, tendeix al monopoli quasi sempre. Exemple claríssim d'això és el transport ferroviari anglés, dominat pel sector privat, amb un nivell de preus molt més car del que podria haver si intervingués l'estat.
Sabent que bona part del consum de combustible a Espanya se situa en els transports, el govern central ha tirat una sèrie de mesures centrades en les subvencions i la política liberal, com els credits a interés 0 pel recanvi ecològic de cotxes, l'increment de la despesa en ferrocarril, i la liberalització del mercat del transport de mercaderies. Dins d'aquestes polítiques, falta veure, però, una acció clara de millora i ampliació del transport públic, especialment en l'àmbit del ferrocarril. Això és realment cert si tenim en compte el baix consum en petroli que suposa el tren davant del transport privat, i si recordem que la xarxa de mercaderies per ferrocarril és irrisòria en comparació a la d'altres estats europeus (exemple: En 2004, a Espanya tant sols un 2,4% del transport de mercaderies es feia per ferrocarril). Al mateix temps, el transport públic (de passatgers i mercaderies) suposa una opció més barata i segura que el transport privat, sempre que existeixi una xarxa a prop del ciutadà.
Tals polítiques, però, no es poden fer a través de liberalitzacions, com pretèn fer l'actual govern central, de caire més socioliberal. Si es fa principalment a través del mercat, es corre el risc de que els preus resultants siguin prohibitius pels ciutadans amb menys recursos, donat que un mercat com el ferroviari, pels seus costos fixes, tendeix al monopoli quasi sempre. Exemple claríssim d'això és el transport ferroviari anglés, dominat pel sector privat, amb un nivell de preus molt més car del que podria haver si intervingués l'estat.
En conclusió, es pot observar que bona part de les mesures del govern de Zapatero no responen a la lógica que s’espera d’un partit socialdemòcrata, al costat del precariat i els treballadors, sinó que s’opta per un pla d’acció més basat en l’estímul de l’empresari i en el manteniment i/o limitació de la despesa pública. En tal panorama, aquest executiu ofereix poca decisió per ajudar a les clases populars del país per mitjà de la formació contínua, el foment de l’ocupació qualificada i productiva, i l’ampliació del transport públic, accesible als treballadors en general. Finalment, també caldria esperar una política de “pactes de la societat del coneixement” que ajudés a que l’economia espanyola pogués avançar cap a un model més tecnològic i productiu. Falta veure si els plans de futur d’aquest partit actuaran en aquest sentit, però queda clar que per arribar a aquest punt falta un canvi radical de política al socialisme, i a l’increment de la despesa pública, més proper a l’exemple del nord d’Europa.
Referències:
http://www.elpais.com/articulo/economia/Gobierno/fuerza/maquina/elpepieco/20080815elpepieco_8/Tes#despiece1 http://www.elpais.com/articulo/sociedad/volvemos/tren/elpepisoc/20080728elpepisoc_1/Tes
sábado, 16 de agosto de 2008
Introducció
En aquest blog podreu llegir de tot, hi escriuré sobre algunes experiències, històries, i d'en quant en quant intentaré fer algun comentari de política d'actualitat, sempre des d'una perspectiva molt esquerrana. En tot cas, espero satisfer la vostre visita ;)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
