Després d'un trimestre fora a la pàtria de sa Majestat (per cert, un dels centres neuràlgics de la crisi que està sacsejant el món, i per tant un bon lloc d'estudi sobre l'economia mundial), crec que és un bon moment per donar nova vida al bloc, amb diversos apunts personals, tots al voltant de la crisi econòmica mundial.
Primer de tot, un petit contrast entre la cobertura feta de la crisi aquí a Catalunya, i aquella feta des de Regne Unit, especialment Londres. A l'espera d'un estudi més profund del tractament que s'està fent de l'actual recessió (sí, no estancament, recessió, i amb vistes a durar uns anys) des dels mitjans de comunicació catalans i espanyols, hi ha diverses coses que no em sorprenen, però que en aquests moments em són molt rebutjables, en comparació a la visió de la crisi a Regne Unit. En aquest país, tot i la seva defensa del liberalisme econòmic, i tot i la seva pluralitat nacional interna, s'observa un tractament continu i central de la crisi econòmica, ja que és la PRIMERA PREOCUPACIÓ DELS CIUTADANS. Què vol dir això? Això vol dir que tot i les característiques ja dites d'aquesta societat, l'economia passa a ser el primer tema a tractar pels mitjans de comunicació i en l'agenda pública, d'acord amb les preocupacions immediates i materials de milions de ciutadans del Regne Unit.
Mentrestant, en l'estudi dels nostres mitjans de comunicació es pot extreure una conclusió que, si bé és previsible, em resulta decepcionant. Tot i trobarnos en temps de crisi econòmica, no sembla que el tractament de la crisi econòmica, i les polítiques públiques que s'efectuen en resposta a aquesta siguin EL PRIMER TEMA DE PREOCUPACIÓ per part dels mitjans de comunicació (MCM). Si bé la crisi és un tema central en l'agenda dels MCM, la seva importància no és cabdal, i molt sovint, quan apareix ho fa barrejat amb conflictes de caire territorial, com és el cas de la votació als pressupostos de l'estat i el finançament per Catalunya.
En aquesta comparativa, tots dos estats (Regne Unit, Estat Espanyol) son clarament plurinacionals, i tots dos han de fer front a la seva pluralitat identitària. No obstant, en el primer el tractament de la crisi és el TEMA CABDAL, mentre que en l'altre no ho és. La meva conclusió pot ser bastant subjectiva, però si estic en el cert, resulta molt lamentable per la societat catalana i espanyola, ja que això implica que els temes més importants pel futur dels ciutadans i les classes populars no estan sent tractats com es mereixen. La següent pregunta que ens hauríem de fer llavors és: els mitjans de comunicació responen a les preocupacions de la majoria dels nostres ciutadans? I, pels que es responguin que no, els aconsello preguntarse perquè, jo ja m'ho estic fent!
En segon lloc, voldria introduir un incís sobre la cobertura que, ara per ara, reben els sectors implicats en la crisi aquí a Catalunya. Actualment, podem dir que una de les notícies més importants sobre aquest àmbit són els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) que s'estan aplicant a SONY, SEAT i que en el futur s'aplicaran a d'altres empreses, amb tota seguretat. Si bé la visibilitat pública d'aquests conflictes és prou i merescudament important, cal destacar que és només en aquests casos (indústries amb una força de treballadors fortament sindicalitzada) on sorgeixen notícies importants sobre la crisi. Pel contrari, la gran massa de treballadors temporals que nodreixen el sector serveis, i part de la indústria (que són dels més vulnerables a la crisi) no disposen de l'adequada cobertura dels MCM, ni de cap organització que els permeti traslladar demandes a l'agenda pública. Certament, els treballadors sindicalitzats han de seguir atacant aquests ERO i el govern tripartit té en aquest assumpte un deure clar de suport a les classes populars; però la gran massa de treballadors no organitzats (immigrants, becaris, treballadors temporals i precaris) mereixen que algú, sigui MCM, sector públic, sindicats i/o partits polítics els doni suport en els temps de recessió que vivim.
I, per acabar, una nota sobre les polítiques públiques que s'estan aplicant fora de les fronteres de l'Estat Espanyol per fer front a la situació actual, i allò bó i dolent que en podríem treure. Després de la primera conferència del G-20, sembla que arreu del planeta s'estigui establint un nou "consens keynesià" en substitució del proclamat "consens de Washington" dels 80's. Efectivament, les principals potències del planeta han acordat millorar el control de les institucions financeres, i a la pràctica totes elles estan promovent plans de polítiques públiques basats en l'obra pública, l'estímul del consum intern i el creixement general de la despesa i el deute públic. L'estat espanyol i Catalunya són part d'aquesta tendència, però haurien de provar d'anar un pas més enllà en la recuparació del Keynesianisme, i no els hauria de fer por seguir l'exemple de països com Regne Unit i Estats Units que, tot i ser més favorables al neoliberalisme, s'estan plantejant incrementar la progressivitat dels impostos, com a via per disposar de més recursos pel sector públic, augmentar l'igualtat d'oportunitats, i estimular el consum intern, motor bàsic de l'economia (veure a http://www.elpais.com/articulo/semana/Marcha/ortodoxia/elpepueconeg/20081130elpneglse_2/Tes).
D'altra banda, les nostres administracions hauríen d'evitar l'error d'intentar estimular el consum intern a base de reduccions d'impostos, encara que vagin dirigides a les classes populars (com és el cas de les propostes fetes pels dos partits majoritaris, i les reformes fetes a múltiples estats europeus). Encara que siguin beneficioses a curt termini, tals reduccions d'impostos impliquen que l'Estat disposi d'encara menys recursos a redistribuir i utilitzar en infraestructures, I+D... sectors necessaris per sortir amb bon peu de la crisi. Per aquest motiu, considero més raonabe incrementar els impostos a les classes altes i millorar la progressivitat del sistema, perquè a llarg termini serà la política pública més responsable per ajudar a la majoria del nostre país.
Primer de tot, un petit contrast entre la cobertura feta de la crisi aquí a Catalunya, i aquella feta des de Regne Unit, especialment Londres. A l'espera d'un estudi més profund del tractament que s'està fent de l'actual recessió (sí, no estancament, recessió, i amb vistes a durar uns anys) des dels mitjans de comunicació catalans i espanyols, hi ha diverses coses que no em sorprenen, però que en aquests moments em són molt rebutjables, en comparació a la visió de la crisi a Regne Unit. En aquest país, tot i la seva defensa del liberalisme econòmic, i tot i la seva pluralitat nacional interna, s'observa un tractament continu i central de la crisi econòmica, ja que és la PRIMERA PREOCUPACIÓ DELS CIUTADANS. Què vol dir això? Això vol dir que tot i les característiques ja dites d'aquesta societat, l'economia passa a ser el primer tema a tractar pels mitjans de comunicació i en l'agenda pública, d'acord amb les preocupacions immediates i materials de milions de ciutadans del Regne Unit.
Mentrestant, en l'estudi dels nostres mitjans de comunicació es pot extreure una conclusió que, si bé és previsible, em resulta decepcionant. Tot i trobarnos en temps de crisi econòmica, no sembla que el tractament de la crisi econòmica, i les polítiques públiques que s'efectuen en resposta a aquesta siguin EL PRIMER TEMA DE PREOCUPACIÓ per part dels mitjans de comunicació (MCM). Si bé la crisi és un tema central en l'agenda dels MCM, la seva importància no és cabdal, i molt sovint, quan apareix ho fa barrejat amb conflictes de caire territorial, com és el cas de la votació als pressupostos de l'estat i el finançament per Catalunya.
En aquesta comparativa, tots dos estats (Regne Unit, Estat Espanyol) son clarament plurinacionals, i tots dos han de fer front a la seva pluralitat identitària. No obstant, en el primer el tractament de la crisi és el TEMA CABDAL, mentre que en l'altre no ho és. La meva conclusió pot ser bastant subjectiva, però si estic en el cert, resulta molt lamentable per la societat catalana i espanyola, ja que això implica que els temes més importants pel futur dels ciutadans i les classes populars no estan sent tractats com es mereixen. La següent pregunta que ens hauríem de fer llavors és: els mitjans de comunicació responen a les preocupacions de la majoria dels nostres ciutadans? I, pels que es responguin que no, els aconsello preguntarse perquè, jo ja m'ho estic fent!
En segon lloc, voldria introduir un incís sobre la cobertura que, ara per ara, reben els sectors implicats en la crisi aquí a Catalunya. Actualment, podem dir que una de les notícies més importants sobre aquest àmbit són els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) que s'estan aplicant a SONY, SEAT i que en el futur s'aplicaran a d'altres empreses, amb tota seguretat. Si bé la visibilitat pública d'aquests conflictes és prou i merescudament important, cal destacar que és només en aquests casos (indústries amb una força de treballadors fortament sindicalitzada) on sorgeixen notícies importants sobre la crisi. Pel contrari, la gran massa de treballadors temporals que nodreixen el sector serveis, i part de la indústria (que són dels més vulnerables a la crisi) no disposen de l'adequada cobertura dels MCM, ni de cap organització que els permeti traslladar demandes a l'agenda pública. Certament, els treballadors sindicalitzats han de seguir atacant aquests ERO i el govern tripartit té en aquest assumpte un deure clar de suport a les classes populars; però la gran massa de treballadors no organitzats (immigrants, becaris, treballadors temporals i precaris) mereixen que algú, sigui MCM, sector públic, sindicats i/o partits polítics els doni suport en els temps de recessió que vivim.
I, per acabar, una nota sobre les polítiques públiques que s'estan aplicant fora de les fronteres de l'Estat Espanyol per fer front a la situació actual, i allò bó i dolent que en podríem treure. Després de la primera conferència del G-20, sembla que arreu del planeta s'estigui establint un nou "consens keynesià" en substitució del proclamat "consens de Washington" dels 80's. Efectivament, les principals potències del planeta han acordat millorar el control de les institucions financeres, i a la pràctica totes elles estan promovent plans de polítiques públiques basats en l'obra pública, l'estímul del consum intern i el creixement general de la despesa i el deute públic. L'estat espanyol i Catalunya són part d'aquesta tendència, però haurien de provar d'anar un pas més enllà en la recuparació del Keynesianisme, i no els hauria de fer por seguir l'exemple de països com Regne Unit i Estats Units que, tot i ser més favorables al neoliberalisme, s'estan plantejant incrementar la progressivitat dels impostos, com a via per disposar de més recursos pel sector públic, augmentar l'igualtat d'oportunitats, i estimular el consum intern, motor bàsic de l'economia (veure a http://www.elpais.com/articulo/semana/Marcha/ortodoxia/elpepueconeg/20081130elpneglse_2/Tes).
D'altra banda, les nostres administracions hauríen d'evitar l'error d'intentar estimular el consum intern a base de reduccions d'impostos, encara que vagin dirigides a les classes populars (com és el cas de les propostes fetes pels dos partits majoritaris, i les reformes fetes a múltiples estats europeus). Encara que siguin beneficioses a curt termini, tals reduccions d'impostos impliquen que l'Estat disposi d'encara menys recursos a redistribuir i utilitzar en infraestructures, I+D... sectors necessaris per sortir amb bon peu de la crisi. Per aquest motiu, considero més raonabe incrementar els impostos a les classes altes i millorar la progressivitat del sistema, perquè a llarg termini serà la política pública més responsable per ajudar a la majoria del nostre país.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario