Quan vaig crear aquest blog, tampoc volia que fos una pàgina exclusivament feta per la política, però tal com està el panorama, un no es pot estar de dir-hi la seva. I és que la situació econòmica actual obliga a mirar amb atenció que s'està fent per respondre la crisi a nivell del govern central. També podria comentar sobre la negociació del finançament català, però això serà en un altre moment.
Entre els plans "de xoc" presentats per l'executiu del PSOE, un pot veure mesures típicament liberals, més centrades en la reducció dels impostos, la contenció de la despesa pública i l'estímul al productor, que no pas en l'ocupació, la productivitat i la demanda interna, que és el que cal fer en una estratègia realment esquerrana. Entre aquestes, podem veure el suport a la petita i mitjana empresa; la supressió de l'impost al patrimoni; deduccions en I+D en l'impost de societats; liberalització del transport de mercaderies; reduccions fiscals a transportistes; reducció de tràmits administratius; contenció en un 70% de l'oferta d'ocupació pública...
Entre totes aquestes mesures s'observa poques que realment puguin ajudar a les classes populars, que són les que es veuen més castigades per la crisis, cada cop més endeutades i amb perill de quedar a l'atur. Aquí les úniques mesures importants són la deducció de 400 euros al IRPF (acció bastant liberal, ja que suposa una reducció d'impostos i no té en compte la renda del ciutadà); ajuts als aturats; l'augment de les pensions i el salari mínim; ajuts per les VPO; i una reforma de la formació professional sense concretar. També falta veure encara un creixement de les iniciatives destinades a afavorir la investigació i la productivitat (actualment, el PIB dedicat a I+D arriba al 1,1%, lluny del 3% establert com a objectiu en el Pla de Lisboa l'any 2000).
No és que aquestes mesures no serveixin d'alguna cosa, i és molt necessari que per fi ens anem acostant a nivells de salari mínim i pensions com a la mitjana europea. Al mateix temps, certs estímuls a la petita empresa també són necessaris en una economia com l'espanyola, caracteritzada per un gran nombre de pymes. No obstant, és imprescindible fomentar la formació contínua per als treballadors a l'atur i ajudar així a que els aturats amb amb menys recursos puguin rebre uns estudis amb els que assolir una major qualificació i tornar a entrar al mercat laboral amb la seguretat de que tindran més oportunitats per competir. Només així serà possible recuperar la creixent massa d'aturats que treballaven en la construcció, el turisme i la hosteleria, amb nula o poca formació, i que ara són els més afectats per la crisi. Aquí les úniques mesures que podem trobar són la contractació de 1.500 orientadors per aturats, i una hipotètica reforma de la formació professional que falta veure si anirà a tocar aquest àmbit. Queda clar per tant que és necessari crear en aquest àmbit una política seriosa de formació contínua accesible per a tots els treballadors, amb especial datenció d'inframileursites, mileuristes i precariat en general.
D'altra banda, un altre àmbit on no es perceb un esforç clar i decidit és el de la reducció dels preus del combustible i l'alimentació. Si bé en l'alimentació és difícil, pel pes del mercat internacional i dels intermediaris i distribuidors, no és tant cert que en el combustible no es pugui fer gran cosa.
Sabent que bona part del consum de combustible a Espanya se situa en els transports, el govern central ha tirat una sèrie de mesures centrades en les subvencions i la política liberal, com els credits a interés 0 pel recanvi ecològic de cotxes, l'increment de la despesa en ferrocarril, i la liberalització del mercat del transport de mercaderies. Dins d'aquestes polítiques, falta veure, però, una acció clara de millora i ampliació del transport públic, especialment en l'àmbit del ferrocarril. Això és realment cert si tenim en compte el baix consum en petroli que suposa el tren davant del transport privat, i si recordem que la xarxa de mercaderies per ferrocarril és irrisòria en comparació a la d'altres estats europeus (exemple: En 2004, a Espanya tant sols un 2,4% del transport de mercaderies es feia per ferrocarril). Al mateix temps, el transport públic (de passatgers i mercaderies) suposa una opció més barata i segura que el transport privat, sempre que existeixi una xarxa a prop del ciutadà.
Tals polítiques, però, no es poden fer a través de liberalitzacions, com pretèn fer l'actual govern central, de caire més socioliberal. Si es fa principalment a través del mercat, es corre el risc de que els preus resultants siguin prohibitius pels ciutadans amb menys recursos, donat que un mercat com el ferroviari, pels seus costos fixes, tendeix al monopoli quasi sempre. Exemple claríssim d'això és el transport ferroviari anglés, dominat pel sector privat, amb un nivell de preus molt més car del que podria haver si intervingués l'estat.
Sabent que bona part del consum de combustible a Espanya se situa en els transports, el govern central ha tirat una sèrie de mesures centrades en les subvencions i la política liberal, com els credits a interés 0 pel recanvi ecològic de cotxes, l'increment de la despesa en ferrocarril, i la liberalització del mercat del transport de mercaderies. Dins d'aquestes polítiques, falta veure, però, una acció clara de millora i ampliació del transport públic, especialment en l'àmbit del ferrocarril. Això és realment cert si tenim en compte el baix consum en petroli que suposa el tren davant del transport privat, i si recordem que la xarxa de mercaderies per ferrocarril és irrisòria en comparació a la d'altres estats europeus (exemple: En 2004, a Espanya tant sols un 2,4% del transport de mercaderies es feia per ferrocarril). Al mateix temps, el transport públic (de passatgers i mercaderies) suposa una opció més barata i segura que el transport privat, sempre que existeixi una xarxa a prop del ciutadà.
Tals polítiques, però, no es poden fer a través de liberalitzacions, com pretèn fer l'actual govern central, de caire més socioliberal. Si es fa principalment a través del mercat, es corre el risc de que els preus resultants siguin prohibitius pels ciutadans amb menys recursos, donat que un mercat com el ferroviari, pels seus costos fixes, tendeix al monopoli quasi sempre. Exemple claríssim d'això és el transport ferroviari anglés, dominat pel sector privat, amb un nivell de preus molt més car del que podria haver si intervingués l'estat.
En conclusió, es pot observar que bona part de les mesures del govern de Zapatero no responen a la lógica que s’espera d’un partit socialdemòcrata, al costat del precariat i els treballadors, sinó que s’opta per un pla d’acció més basat en l’estímul de l’empresari i en el manteniment i/o limitació de la despesa pública. En tal panorama, aquest executiu ofereix poca decisió per ajudar a les clases populars del país per mitjà de la formació contínua, el foment de l’ocupació qualificada i productiva, i l’ampliació del transport públic, accesible als treballadors en general. Finalment, també caldria esperar una política de “pactes de la societat del coneixement” que ajudés a que l’economia espanyola pogués avançar cap a un model més tecnològic i productiu. Falta veure si els plans de futur d’aquest partit actuaran en aquest sentit, però queda clar que per arribar a aquest punt falta un canvi radical de política al socialisme, i a l’increment de la despesa pública, més proper a l’exemple del nord d’Europa.
Referències:
http://www.elpais.com/articulo/economia/Gobierno/fuerza/maquina/elpepieco/20080815elpepieco_8/Tes#despiece1 http://www.elpais.com/articulo/sociedad/volvemos/tren/elpepisoc/20080728elpepisoc_1/Tes
Entradas
4 comentarios:
Ei David!
Estic amb tu, cal un increment de la despesa pública, que sabem que és necessari per millorar el nostre Estat de Benestar, però les forces governamentals d'esquerres sembla que fan només un tímid pas per aconeguir-ho.
Fins aviat!
Gràcies Pep!!
Això que dius seria una cosa desitjable per tothom, però està clar que el que predomina de moment a nivell de Madrid (i sap greu dir-ho, però una mica també a la Generalitat) és aquesta espècie de socialisme descafeinat, poc valent a l'hora de tirar endavant reformes, i poc valent a l'hora de reconèixer que per tirar-les endavant, fa falta més calers. Com diu sovint el nostre profesor jubilat, en Vicenç Navarro:
"El PIB per cápita español es ya el 94% del promedio de la Unión Europea de los Quince (UE-15), pero el gasto público per cápita y el gasto público social por habitante son sólo el 74% y el 68% respectivamente del promedio de la UE-15"
O sigui, que de marge ens queda, només és qüestió que les esquerres sumin d'una vegada, que ja costa!
Hola David, per casualitat he trobat el teu bloc, saltant des del d'en Pep.
Bàsicament estic d'acord amb tot el que dius, però també vull fer una mica d'advocat del diable. El fet d'alliberar de càrregues fiscals segons quins mercats pot esdevenir una forma de recaptar més impostos mitjançant un augment de la producció en aquests sectors. I això passa especialment en mercats de producció i consum interns, al cap i a la fi els béns importats són bàsicament consumits per gent amb rendes altes.
Sovint és complicat trobar l'equilibri entre regulació del mercat i productivitat, pel que jo soc partidari d'anar-lo regulant i desregulant en funció de com vagi evolucionant cada sector.
Hola Carlos!
Perdona pel retard en la resposta, però és que últimament està una mica inactiu per la feina i altres activitats.
En quant al que dius, no et negaré que tens la teva part de raó en que alliberar d'impostos determinats sectors i als consumidors pot ser un mecanisme eficaç d'incentiu al Consum, en el que seria com un "keynesianisme invers".
No obstant, també és cert que una estratègia "keynesiana clàsica" (és a dir, redistribució dels recursos a través dels impostos i els ajuts socials), combinada amb polítiques d'estímul dels sectors punters, i de formació contínua pot ser més efectiva, especialment en un estat com el nostre, on el PIB assolit a través del comerç exterior és bastant reduït, i on el que importa és sobretot el consum intern com a motor de l'economia.
Una estratègia d'alliberament d'impostos a sectors amb problemes, i als consumidors, podria afavorir un augment de la producció i el consum, certament, però també significaria menys recursos per destinar als serveis de l'Estat del Benestar i a la redistribució de la renda, que són factors clau a l'hora d'afavorir la mobilitat social de la població, i a l'hora d'incrementar el benestar i la capacitat de consum de les classes mitjanes i baixes, que són responsable de bona part del consum intern del país, i per tant, del manteniment de l'economia.
D'altra banda, també t'he de dir que una estratègia d'alliberament d'impostos, en cas de fer-se igual per tots els ciutadans, acabaria repercutint més positivament per la classe professional i empresarial, que són les que solen veure's més gravades per les càrregues fiscals.
Publicar un comentario